Pobresa Infantil a TV3. Guaita què fan ara.

Ahir van emetre al 30 minuts el reportatge sobre Pobresa Infantil. No el vaig veure començar i crec que vaig aprofitar per recollir la taula del sopar per no veure com acabava. El reportatge assenyalava la situació que viuen moltes i moltes famílies catalanes que no tenen recursos. Famílies, persones, a les que la crisi ha donat una altra oportunitat per a continuar creixent i assumir nous reptes i buscar el seu formatge però que vagi vostè a saber perquè no són capaces de tirar endavant. Pobrets.
'Mira, tienes aquí que pagar una cosa de cinco euros ¿los vas a pagar?', li diu una administrativa d'un col·legi a una mare.  'Cinco euros, Bueno, si, te los pago cuando pueda'. Te los pago cuando pueda. Cinc euros. Gent que no pot pagar cinc euros. Ahir anàvem caminant pels carrers de Santa Coloma, hi havia força gent als carrers, no et podies asseure a cap terrassa, estava tot ple. Algú diu allò de que 'potser no del tot, però es nota que lo pitjor ha passat'. Potser vaig ser jo. Un comentari fora de lloc. Macroeconomia de andar por casa.
Jo no pateixo problemes de pobresa. Els meus fills no tenen problemes. No tinc fills. No pateixo problemes de pobresa, perquè sóc pobre sense patir. No pateixo per això, és lo que hi ha. Ja hi ha gent que pateix per mi. Visc com en un núvol en el que sé que la situació un dia ja no s'aguantarà per enlloc i, sense càrregues, hauré d'assumir decisions dràstiques. Però res més. Sóc pobre però estic solet. No hi ha gaire problema.
Llegeixo als diaris, als fulls informatius, com el nostre ajuntament garanteix els àpats, els esforços que fan els nostres per introduïr uns criteris d'actuació que s'allunyin de l'assistencialisme. La caritat. Lo primer que surt en el reportatge, al menys lo primer que veig, és gent recollint aliments. Jo vaig donar dos cartrons de llet la darrera vegada. El treball social. No és caritat. Son institucions gairebé sempre de caràcter religiós que s'ocupen de cobrir les necessitats de famílies que no tenen res. Res. I el que tenen és tan trist que millor no dir-ho. O si. Ahir ho van dir. En català. Això crida l'atenció.
Vaig fent tombs perquè els temes em venen al cap i marxen.
La caritat. On és l'Estat? Quines lleis tenim perquè els nens no s'adormin a l'escola perquè tenen gana? Quines lleis es fan perquè el nostre jovent no estigui condemnat a ser res per sempre? El nostre jovent. El jovent dels barris pobres. El jovent que no surt a la postal. El jovent que no surt a les telesèries. El jovent que no viu als pobles on viu la bona gent. Quines lleis tenim perquè aquests nens i nenes, perquè aquestes famílies no hagin de viure aquesta vida de merda? Ja, la resposta és clara. Ja tenim lleis. Tenim lleis que obliguen a viure vides de merda. Guanya unes eleccions i canvia les lleis. Gràcies per respondre.
Al reportatge parlaven en català. Els afectats per aquesta situació de precarietat absoluta, que no tenen recursos, eren catalans. Parlaven en català. No eren sudamericans, o magribins, o africans. No eren de fora. Eren d'aquí. La pobresa no té color. La pobresa és cosa de tots. Vivien a Baró de Víver, a Nou Barris... alguns ploraven davant la càmera. Molts eren desclassats. No havien estat pobres sempre. Gent que havia viscut a barris com Poble Sec i que s'havien vist obligats a viure a pisos d'emergència social a Baró de Viver. I hi ha qui no assumeix que la vida li ha girat la cara. O qui es pensa que fixa`t que ens han enviat a Baró. I bueno. No ens aturem en això. La gent reacciona davant la misèria de moltes formes. Jo no hauria d'estar aquí. Què hem de fer? Potser aquests pobres ens cauen més simpàtics perquè ens podem reconèixer? No sé. Reflexions de merda.
No sortia Santa Coloma. Sols sortia el nostre poble amb la gent passejant en bici pel riu. Viure és provar-ho infinites vegades. La frase de Màrius Sampere impresa a les parets de la llera del riu. Sigan jugando. Try again.
La caritat. Donar a algú una cosa que necessita i que tú la tens. Gràcies. Gràcies per actuar. Però no es tracta d'això. Hi han lleis. Es poden fer lleis. Es poden garantir coses. Es pot trencar el model. S'ha de trencar. No ens podem quedar en l'acció voluntària (amb tot el respecte pel qui ho fa), en perpetuar el model d'assistència que condemna a la gent a viure del que els demés els donen (aquesta reflexió no és meva, que yo no doy para tanto pensar). No pot ser que tot sigui una puta merda sempre.
Acaba el reportatge i surts amb el cor encongit. Després, les virtuts del peix blau i el peix blanc. Una caleta a la Costa Brava. Qui pogués anar i dinar una aranya d'aquelles amb un rajolí d'oli i una patata. Inclús venen ganes de provar un suquet de peix per primera vegada a la vida.
Quan s'és pobre, tot es valora més. Inclús si el veus per la tele, sembla que el gaudeixis més i tot. Aquesta paella té pinta d'estar bona, però si ets pobre, sembla doblement bona. Potser mai la tastaràs.
Pobresa en Catalunya. Gent que no té res. Mitja hora amb el cor encongit.
Guaita què fan ara.