Coses de la Verge Maria

El dia era clar com els ulls de la Mare de Déu i el sol brillava incandescent per sobre les muntanyes que majestuoses donaven testimoni de pedra de la magnificència de nostre Senyor. I per aquelles muntanyes, des de que va rebre el primer al·lè de vida, va còrrer i donar tombs com un perdut de tot i tothom en Guerau Pifaller i Sujorn, conegut per aquelles contrades com 'Normand', perquè era roig i hi ha qui deia qui deia que sa mare s'havia enllitat amb un soldat del nord que s'havia perdut d'una d'aquelles expedicions dels que es deien precisament homes del Nord. En Normand havia estat pastor, serf, vagabund, pidolaire, deien que havia estat a Roma, que coneixia les costes de l'Àfrica i que a Còrdova s'havia enamoriscat d'una princesa andalusí, però havia hagut de marxar a tot còrrer i tornar un altre cop a les terres que l'havien vist néixer. Però, hom també deia que totes aquestes aventures d'en Normand no eren sino imaginacions i burles que el propi Normand inventava i que aquest només feia que robar, viure la viu viu i no fotre brot contant i cantant històries de moros, frares folladors i deesses vikingues.
Tornava aquell matí brillant i fulgent com l'or en Normand fugint de furtar unes fruites i unes gallines de l'hort d'un pagès que de fet ja es deixava robar i només feia que deixar aquelles viandes a disposar d'en Normand perquè li feia pena i era bondadós i tothom li deia Bonfill tot i que el pare Farran estava segur que era jueu i que la seva dona la Mareta era una mora renegada, diem que tornava d'allá en Normand quan de sobte, un dona va sortir d'entre els matolls al camí que portaven al cabanyot d'en Normand. Aquest es va sorprendre perquè no havia notat res d'estrany entre aquells marges i ell coneixia totes aquelles contrades i revolts com la seva mateixa vida, donat que eren els seus dominis tot i que res fos seu.
- Collons mossa, quin ensurt m'heu donat. Ara els pagesos paguen a dones per fer matar de por els humils pidolaires. Au, ves, que encara prendràs mal tota sola...
- Calla, fill. Sóc ta Mare Maria i també Mare de Déu Nostre Senyor i t'he de dir una cosa.
A en Normand li va venir un atac de riure. Aquella dona era la Verge? Quin riure! La dona, que no passava dels trenta anys, vestia d'una manera estranya, antiga, amb uns mants i unes teles que li cobrien el cap. Era maca, però no tenia gaire gràcia al rostre. Això si, quan parlava, semblava tenir una força especial, un nosequè què, però, no afectava gaire a en Normand, poc amant de les subtils condicions de la força divina. La dona mirava seria i amb la mandíbula tancada a l'homenàs.
- Ai, la Verge! Va dona, torna a casa que de ben segur que no has esmorzat i el sol a la cara t'ha deixat estabornida. Vinga, si vols, acompanya'm al meu cabanyot i potser et puc convidar a mig pollastre...
- Fill, t'he de demanar perdó si t'he espantat. Però t'he escollit a tú per fer un anunci a la Humanitat. Ets una persona bona i de cor net que has de fer còrrer el meu missatge pel Món. És un missatge que el meu fill estimat, Jesús, vol donar ple d'esperança. Un crit d'alerta pels temps que han de venir. Fills Meus! Jo us dic en nom del meu Fill Jesús que...
I ben es pot dir que la Veu, la Dolça Veu de la Verge Maria, havia captivat al nostre Normand fins al punt de creure realment que aquella dona podia ser la Mare de Déu. Però, un soroll, un cavall, un genet a cavall, un cavaller, hem de còrrer...
I aquell missatge Sant mai no es va poder escoltar.
Jesús mateix va renyar la seva Mare Santíssima, per no haver cuidat d'alguna manera la presentació. Més brillantor, més efectes, més llum. I aquest missatge arribaria. Com ha arribat.