Català, llengua estimada

Fa una setmana va tenir lloc un acte a Santa Coloma de Gramenet sobre la situació del català en la nostra ciutat. Santa Coloma és la ciutat bressol de la immersió lingüística pel qual es va impulsar l'educació en català precisament en ciutats on el seu coneixement i el seu ús era mínim, pel fet d'haver crescut i haver-se desenvolupat com a tal arran de l'arribada de desenes de milers de persones que no coneixien ni parlaven la llengua. Aquesta situació, a dia d'avui ja no és tal. Les dades aportades per les persones que es trobaven fent la ponència, organitzada dintre dels actes del Correllengua, deien què el català ha experimentat un creixement exponencial a Santa Coloma, tot i què no és la llengua predominant o hegemònica com sí que passa a d'altres zones de Catalunya. Això és així, tot i que les dades deien tambè que aquest creixement en coneixement i ús, potser s'ha estancat i inclús ha baixat. Aquestes dades poden ser interpretades de moltes maneres i es poden fer moltes interpretacions sobre aquest fet. Aquestes interpretacions, poden ser polítiques. Aquestes interpretacions poden tenir com a objectiu justificar, amb el català i la seva situació, que sols amb un estat propi el català estarà preservat i continuarà creixent. No em vaig poder quedar a escoltar les reflexions que es podrien llençar des del públic així que deixaré aquí. Salto. Ahir una sentència d'un tribunal que ara no sé si és el supremo, o el Superior o quin, va dir que l'educació en català ha de tenir un 25% en castellà, cosa que contradiu la llei Lomloe, és a dir, que la Lomloe guaya i que aquesta sentència no és sinó una tocada de pebrots. Però ja tenim el lio fet. El català i el seu creixement, el seu coneixement, la seva pervivència s'interpreta des de molts sectors de la política catalana com una amenaça. Parlar en català en una ciutat com Santa Coloma, parlar català 'als barris obrers', fer política en català 'pels castellanoparlants' encara avui, s'utilitza com a argument per a justificar moviments polítics, crítiques, justificacions per fracassos polítics, teories de fa 100 anys. Encara avui hem de llegir que tal polític marxa de tal partit perquè no es tracta amb respecte als castellanoparlants. No hem d'oblidar que Ciutadans va sorgir com una reacció vers la progressiva extensió del català com a llengua vehicular i com a llengua de carrer i la por de moltes a que 'els catalanitzessin', com una pèrdua de la seva essència. Davant la possibilitat de construïr 'un sol poble', millor quedar-se enclaustrats en un món apart. I d'altra banda, tenim a qui ha fet del català una eina per justificar un altre projecte polític, que té com a objectiu l'estat propi. Al menys en principi. Potser el que es busca és també la creació de dues comunitats. I, com acabo de sentir a la ràdio ara mateix i no precissament per boca d'un constitucionalista, fer del català una llengua antipàtica per la gent castellanoparlant. Una llengua identificada amb l'independentisme. Una llengua que parla la gent de bé. La gent que estima el país de la manera com s'ha d'estimar. I que vota el que ha de votar. La resta no deixarem de ser mai un element estrany. Som catalans, però, nyecs. I els actes que es fan en defensa de la llengua catalana els patrocinen entitats que tenen un projecte polític i no un altre. Hi ha també un debat sobre perquè els i les joves no parlen en català, l'absència de productes culturals que enganxin al jovent més enllà dels ja ideologitzats... Jo mateix. Jo no sóc jove ja, però ho vaig ser, fa temps. Jo mateix no he parlat mai en català. Mai és mai. Sóc més graciós en castellà, utilitzant els recursos apresos dels meus pares, i en català perdo força. Ara parlo molt en català, un català molt merdós, ple de castellanismes, lent, però el parlo. No sempre. No amb tothom. Perquè parlo ara més en català? Suposo que per molts factors, el principal és que des de fa uns 10 anys, em relaciono més amb catalanoparlants. Fer del català una llengua estimada és fàcil. A l'escola, ensenyant, contribuïnt a la seva coneixença, produïnt en català, en positiu. Parlar de la mort del català, imminent, per tota una sèrie de factors, sense seer conscients de totes les eines i recursos públics tant estatals com autonòmics que es tenen per poder fer avançar i què el català és un idioma de totes, és fer política interessada i un mal terrible al català. Si en un cartell per fomentar activitats per la llengua hi ha una estelada, doncs ja has perdut a molta gent. Si l'Ajuntament fa cartells amb informació únicament en castellà, pensant que així no et diran catalufo o que no s'enten... malament. Si hi ha polèmica perquè a la TV3 hi ha gent parlant castellà i ja tot és una merda... pues eso. 

La Plataforma per la Llengua va participar en el debat que obre aquest article. La plataforma ha protestat perquè davant la contractació de 600 infermeres andaluses, no es garanteix l'atenció en català als pacients. No se m'acut una manera més torpe de fer el català aquesta llengua estimada i no una cosa que uns freaks llencen a la cara d'una gent nouvinguda que venen a treballar amb un tufo a salvinisme que espanta. Si aquests inferrmers estan i treballen a Catalunya i viuen aquí, aprendran el català i el faran seu, si no immediatament, amb el temps i el català seguirà creixent. Si del que es tracta és de parlar de colonització, de matar la llengua portant gent de fora, de victimisme, el català morirà.