Diada, gentada, hiperventilada

Jo estava allà. Jo estava assegut al sofà de casa meva veient per la tele el transcurs de la manifestació organitzada per una entitat que es diu ANC i que la tele pública retransmetia en directe sense cap esperit crític o informatiu sinó com a legitimació d'aquella mani com una cosa 'nacional'. Jo la vaig veure, una altra vegada. Jo vaig escoltar els discursos i vaig escoltar el discurs de la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, que s'estrenava en el càrrec i el discurs. Els dies previs havien estat intensos, la negativa del president de la Generalitat, d'ERC, a anar a la mani per l'actitud crítica de l'ANC es veia com una declaració de guerra i una prova de força per tal de demostrar que sense ERC no hi ha manifestació massiva. Però la manifestació va aplegar a gent, molta gent, perquè més enllà d'ERC hi ha molta gent que hi va i des de molts llocs del pais es posen els mitjans per que això funcioni. Més o menys. Però, qui hi va? Diuen que s'ha perdut la gent jove, que hi ha un trencament generacional. Ahir jo veia més o menys gent gran, gent d'ordre, que cada vegada més s'assembla més a una Catalunya que no existeix. Una Catalunya que pensa i parla i es mou com la presidenta de l'ANC, odiant. Dient la paraula 'espanyol' com qui menja carn de rata. Espanyol. Una Catalunya que es creu que ha de felicitar als mariners mallorquins que van defensar Barcelona al 1714 com si fos ahir. Una Catalunya que parla d'un país que sols existeix en alguns programes de TV3, en telesèries, en debats. Tot el pais. Un país on nosaltres, els xarnegos, espanyols, que no diem sóc català casi ná, cada dos segons, que no tenim la bandera d'Escòcia, ni la d'Irlanda, ni la d'Euskadi com a referents, no existim. Som material, com a molt, de conquesta. Si per la gent de la mani som invisibles, o no hi som directament, (només cal veure com s'ha anat normalitzant la presència de grups d'extrema dreta exclusivistes com si fossin una cosa normal, ben nostrada, no fan por), per la gent d'ERC som material a conquerir. Som Àrea Metropolitana on s'ha d'entrar a convèncer a la xarnegada perquè sumin vots i ànimes a un projecte que, ho veiem, no ens te en compte. Som números, xifres, vots, càrrecs a la Diputació, alteració de majories, però no som part d'un país. Jo vaig veure com es dirigien des dels púlpits ahir a un país que consisteix en ells mateixos, què mai ha tingut altre objectiu que construir una realitat paralela on poder fugir del que és Catalunya. Una Catalunya que fuig a la muntanya per organitzar activitats per no mesclar-se amb la gent, que fa nosa. Una Catalunya de natura i verdor i absència de massa xarnega que ens embruti la visió. Una Catalunya que és la de la presidenta de l'ANC, cada vegada més tancada i més al borde del populisme de dretes que triomfa a Europa. Una llista cívica, una llista 'unitària' d'independentistes, no sabem si de pedra picada o quin símil per fer la impressió de autenticitat utilitzaran. Una candidatura autèntica. Una candidatura sense botiflers, sense traïdors, sense polítics. Està bé que ens treiem les caretes i assumim que això ha existit i que ha estat un motor important de mobilització. Un populisme de dretes, que no distingeix entre la Lega i el Sàhara. Que no distingeix entre Flandes i els Kurds. Tot i quep. Jo vaig veure ahir el discurs de la presidenta de l'ANC. O el president de l'AMI, també vivint en la ilusió del seu poble com a panacea d'una Catalunya controlada. O el president d'Omnium, volent fer encaje de bolillos. La presidenta de l'ÄNC va ver el que havia de fer. Si la gent allà havia anat a sentir que foc nou, foc nou, si volien consignes, consignes tindrien, si volien que 'el poble' dirigeixi el cotarro, allà estava la proclama, o independència o eleccions. En fi. Cada vegada menys gent en aquestes manis, encara que aquest any hi ha anat més gent, contradiccions. Però capacitat mobilitzadora, mitjans per convocar, per portar i treure gent, hi tenen. I tindran. Ara caldrà veure si hi ha un independentisme o republicanisme què s'afianci a les institucions com a mode de eixamplar la seva base de poder sense forçar la màquina que faci perillar això o bé s'articula aquesta opció de dretes, populista, antipolítica que provoqui la divisió de Junts i l'atomització de l'hiperventilat. I l'esquerra indepe, doncs bé, gràcies. Fins que no se la necessiti una altra vegada, a parlar de socialisme i a tancar-se en un món encara més reduït però còmode. Es viu bé. Visca Catalunya lleure.