Persona firadabrilitzada

Sóc una persona Firadabrilitzada. Si escric en català, malament. Li tinc molt de respecte a l'Emma Zafón, repiulo moltes coses de les que pensa, crec que connecto. Però de tant en tant, amb el del xarneguisme i la identitat, no. I quan avui s'ha referit a les persones firadabrilitzades per contestar unes declaracions de l'escriptor David Uclés, novament sobre el xarneguisme, ja no aguanto més. Avui, al Telenotícies han parlat de la Nit de les Lletres Catalanes. Cadascún dels autors i autores que optaven als premis o al premi principal deien alguna frase o feien alguna reflexió. Bueno, com ja estic sensible, he anat fent el recompte i cap d'ells no tenia un cognom nostrat. Hi havia un Garcia que ràpidament completava amb el Tur. Hi havia un Español. Crec que eren vuit. Em diran que sóc una mica gilipollas fixant-me en això. Els comentaris i tweets queixant-se de que en horari de màxima audiència es va fer una entrevista a David Uclés i que si la bota de l'opressor, la mentalitat de l'oprimit, els cipayos, etc., eren multitud. Les xarxes. Ens diuen que no té sentit, què és directament d'idiotes considerar-te xarnego. Inclús ens diuen que pretenem monetitzar el xarneguisme. Veiem els cognoms que repetidament surten monetitzant el seu art, el seu talent, la seva visibilitat en els mitjans públics i me lo cuentas. Brigitte Vasallo. El procés va generar, penso, una frustració en una generació de gent jove i no tant jove que veia a tocar tot allò pel que s'havia estat preparant mentalment i activament: separar-se no tan sols d'Espanya, sinó també dels espanyols d'aquí i d'allà. De treure's de sobre tot un munt de coses, de producció cultural i política, de memòria i de lluites, que no encaixaven amb el relat de trenta anys de pujolisme i nacionalisme que si no negava, relegava la memòria dels migrants a un fet vehiculant: van venir i es van integrar i els no integrats no compten. Punt. De tant en tant, davant el fracàs primerenc del procès però no de la seva desaparició com a Messies que un dia vindrà, que tornarà, aquesta munió de gent, intelectuals, activistes, lletraferits, polítics, comunicadors, còmics, troben un punt de comunió de nou. Troben un moment en que tornen a reviure aquella unió, aquella sintonia universal, dirigint el seu odi cap a un element concret. Com la Brigitte Vasallo, per exemple. Espectacular blanco de las iras del nacionalisme més o menys militant, la Vasallo amb les seves reflexions de vegades conscientment provocadores i moltes vegades simplement perquè estàs fart o farta ja de fer com si no passès res, com si tot fos així i així està bé. Com si no estiguèssim escoltant. Els seus últims comentaris sobre l'enèssim cas de metge, cambrer, repartidor, infermera, que no parla català, van ser agafats com a element de comunió. Tots contra la Vasallo. Totes contra la Vasallo. Que marxi, que calli, que deixi de rebre beques. Quina gràcia lo de les beques. Els 'Anys intelectual oblidat que cal recordar perquè hem de treure intelectuasls oblidats per refermar-nos en que tenim intelectuals i tú no' i les seves beques. David Uclés, qui és creu que és. Com pot algú que és de fora, de Jaén a més, com el mític i odiat abuelo de Jaén, dir quelcom sobre la immigració, sobre Catalunya. Sobre la nostra Catalunya. Tots contra Uclés. Comunió de nou. Qui s'han cregut que som nosaltres! Hi s'instala un clima. Un clima pel qual tot es defineix pel mateix filtre. Comissions Obreres. Comissions Obreres i UGT signen un acord amb el Govern socialista, (és que tot malament) relatiu a la situació de l'educació pública. Els comentaris no únicament són de protesta per un acord signat per ser insuficient, per ser signat sense tenir les suposades majories. Hi ha una altra cosa que traspúa. Hi ha un rencor. CCOO. UGT. Govern socialista. Menjagambes. De sobte, els vanguardistes revolucionaris es vesteixen de Jiménez Losantos per dir 'comegambas' als sindicalistes. Rates. Si mireu els comentaris i els insults, ràpidament surt: botifler. Fins i tot he llegit un 'castellà'. Aquests dies toca odiar a CCOO. La Vasallo. El Évole. El Serrat. Una declaració. Un gest. Un comentari. Comunió. Em repetiexo? Heu nat a la Fira d'Abril? Jo no havia anat molt de jovenet, no m'agradava perquè era una Andalusia la que es representava que no era la dels meus pares. Bueno, fins que no és Andalusia, sinó que és una Catalunya oculta el que descobreixes allà. De sobte, la classe treballadora, esa classe treballadora que no sabem on és. Allà. Milers i milers i milers de persones, no únicament andaluses o descendent d'andaluses, sinò migrants de molts països, es congreguen allà per gaudir. No ballant sevillanes únicament. Gaudint al parc d'atraccions, menjant porqueries, etc. Quan algú diu persones firadabrilitzades, de què coi creu que està parlant? De feixistes nostàlgics amants de Los del Río? De què merdes creu que parlen? Tots som idiotes? Clar que ho som. Persones firadabrilitzades. Seguiré anant a la Fira d'Abril. Cada any porto més gent. Que flipen. Pues res. Aquella Catalunya que ens odia i que troba en aquest odi la seva raó de ser. Per ser catalans. Doncs bé. 

Foto: Fira d'Abril 2025