La más grande - Alexis Morante

Los documentales sobre artistas nos ayudan a comprender el arte que despliegan, el talento que atesoran, sus circunstancias, la influencia de los acontecimientos personales en su trayectoria y por fin, porqué son lo que son, porqué los tenemos como referencia. Rocío Jurado recibe el apelativo de La Más Grande, así sin contemplaciones, y por eso se le dedica un documental de cuatro episodios para que sepamos de su vida y talento y que entendamos porqué ese apelativo es cierto, o no. Pero lo que pasa con muchos documentales, sobre todo de artistas patrios, es que no hay un interés cierto en lo que llamamos 'arte', en su categoría como cantante, en su revolucionario estilo, en su evolución discográfica, en qué registro dominaba más o menos, dónde se encontraba más cómoda o con qué fracasó, sino que pareciera que su 'arte' es un 'aparte' de su vida personal. La voluntad exagerada en este documental de vincular su vida personal como hilo conductor de la trama, incluso cuando se quiere denunciar el exagerado acoso a su figura durante una época de la que se elude su carrera artística, nos lleva a decir y sé que no soy el único en pensar así, que se trata de una oportunidad perdida. Porque si todo el metraje dedicado a matrimonios, romances y familia, se hubiera dedicado a ensalzar y remarcar el talento artístico de Rocío Jurado, quizás podríamos haber disfrutado más del documental, pero la verdad es que los dos últimos episodios no dejan de ser un apartado de crónica social que desinflan por completo el pretendido objetivo del trabajo. Otro asunto es el de pretender ligar a Rocío Jurado con un feminismo politizado que resulta un poco de pega. Nadie niega que Rocío Jurado y su actitud así como sus canciones, las compuestas por Manuel Alejandro significativamente, fueron y son un asidero para millones de mujeres que escuchan algo que sienten. Pero su trascendencia está más en cómo millones de mujeres sin politizar o sin pertenecer a movimiento alguno, hicieron suya a Rocío Jurado. Fue más una referencia popular que no una referencia por parte del feminismo político y por eso fue grande. Pero eso no acaba de ser importante en el documental o está referenciado rarunamente. Oportunidad perdida. Con un material capaz de desvelarnos joyas como ese momento en el que canta 'Ahora es tarde, señora', en vivo, ante una señorona enjoyada que no sabe dónde esconderse y que prácticamente merece todo el documental, estos cuatro episodios nos dejan otra vez con la sensación de que no se es capaz de hablar de música, de reconocer que era cantante y música, artista, no por chipionera o devota, sino artista porque tenía algo que sabía transmitir y ese algo tiene que salir en algún momento y parece secundario. En fin. Otra vez será. 

90 anys del PSUC. El segell del Partit.

Ser, estar i semblar. El PSUC ja no hi és, el Partit ja no és un subjecte polític tot i que encara manté un funcionament orgànic i si teniu temps i ganes us podeu preocupar en buscar si hi és realment, si som, o si serem. El PSUC està, permanentment, en la nostra memòria i en la memòria de molta gent que se'n reclama hereva, dipositària, continuadora, representant davant Déu i la história. La herència del pensament generat des del PSUC sobre Catalunya, sobre la seva cultura, sobre la llengua, sobre la manera de fer política, continua vertebrant el país entre els que es dedican a combatre el fantasma i els que el volen mantenir present com si res hagués canviat. Semblar, hi ha partits que volen semblar el PSUC, hi ha partits que han decidit ser el PSUC sense ser el PSUC. Partit Socialista Unificat de Catalunya. No pots semblar-te al PSUC. O ets o ets fake. El Partit més important de la història de Catalunya (casi ná) compleix avui 90 anys. El 23 de juliol de 1936, només quatre dies desprès que la sublevació feixista fos aixafada a Barcelona per part de les milícies populars, quatre partits decidien unir-se i crear un partit nacional i de classe. El Partit Socialista Unificat. Ja hi havien altres partits comunistes a Catalunya, partits que no es van integrar en el PSUC. Ja hi havien altres formacions d'esquerres, proletàries, burgueses, nacionals, anarquistes, republicanes. Però nomès el PSUC era el PSUC. Des de llavors, per bé i per malament, la història del PSUC no es va veure aliena a les divisions, enfrontaments interns, escisions i purgues. Però també és una història d'èxit. La història del Partit que va encapçalar la resistència interior a una dictadura feixista implacable, la que va saber aplegar al seu voltant a una classe treballadora que necessitava noves formes d'acció política, que volia lluitar i sabia com fer-ho, que no es ressignava a sobreviure, sinò que visibilitzaba als carrers que la llibertat, que la democràcia, que els drets socials i nacionals, s'havien de guanyar i es podien guanyar. I si no es podia fer sols, s'havia de parlar amb tot aquell que poguès contribuïr a avançar. Sempre avançar. Moltes vegades per sobre dels interessos del propi partit i de la seva preeminença com a actor protagonista dels avenços i dels canvis. El PSUC va ser el Partit de la lluita antifranquista, amb d'altres partits que també donàven la cara i es deixaven la pell, és cert. I el PSUC va ser el partit que va recollir aquesta onada de simpatia per la seva feina dolorosa, dura, terrible, en les primeres eleccions municipals que van posar a alcaldes comunistes a fer i projectar allò que es tenia al cap durant dècades i s'havia d'aconseguir en pocs anys. La vida en democràcia, l'assumpció del sistema, la llibertat formal, ser comunista o ser demòcrata o antifeixista i conviure en el mateix partit amb altres comunistes o simplement demòcrates, el joc democràtic de les majories i les coalicions necessàries i invisibilitzadores, la responsabilitat i l'ardor revolucionari, i una proverbial absència de monolitisme van auspiciar que aquest Partit perfecte, veiés com el seu paper fos rellegat a un segon pla electoral i finalment a un enfrontament kamikaze intern del que encara no ens hem recuperat. Aquell partit que va pensar i realitzar què era la Catalunya del Segle XX, com preservar i fer avançar la seva cultura, la seva llengua, el seu sentiment nacional, i contagiar i permeabilitzar el seu pensament a d'altres formacions fins a donar-li un nom: catalanisme popular, va ser una referència per imitar. Però també una referència per abatre. A dreta i esquerra, la lluita contra el PSUC i el que representava , contra la seva idea de país, ha estat dinamitzadora de corrents polítics, de partits i de processos històrics. Sobta ara que qui ha lluitat contra el PSUC i la seva hegemonia ara se'n reclami depositari o que qui ha estat víctima treballi per l'agressor. Sobta que qui dona lliçons de què era el PSUC i perquè es va crear, treballi ara per qui el vol obviar de la història de Catalunya. Catalunya així, a 90 anys del naixement del PSUC porta el seu segell marcat a foc. Què hauria estat de Catalunya sense un partit com el PSUC? Forçosament un país diferent i indubtablement pitjor. La desaparició del PSUC com a actor polític, els fragments, les continuïtats, les fugides cap endavant, els renecs, les reivindicacions, les adulteracions i les pervivències mentals, mantenen el Partit en la vida política catalana. Però el Partit ja no hi és. Fer-lo desaparèixer va ser una opció arriscada, què, penso, potser va sortir regular. Fer dels nous partits vells PSUCS no funciona tot i que el segell del PSUC continua indeleble. A 90 anys del naixement del PSUC queden moltes coses per dir, molta història per fer. Amb un PSUC fantasma, amb un PSUC transmutat, amb un PSUC ideal, amb un PSUC d'arxiu històric, amb un PSUC què és el contrari del que penses, amb un PSUC de pegatina, amb un PSUC d'homenatge perpetu, amb un PSUC que trobem a faltar i que no sabem què fer amb ell, amb un PSUC llast i enlluernador a la vegada. Amb una militància de ferro. Visca el PSUC. 

Amarga Navidad - Pedro Almodóvar

Una compañera hace poco se autoflageló en un texto diciendo que no tenía las herramientas comunicativas para explicar lo que sintió viendo una obra de teatro. Yo no sé si las tengo, pero intentaré emplearme a fondo hoy. Este texto contiene información que se considera en el argot contemporáneo como spoiler, es decir, que si sigues leyendo, sabrás cómo acaba la película. Pero es que sin saber cómo acaba la película es imposible si quiera considerar qué es esta película de Pedro Almodóvar. ¿Dónde os habéis quedado de su filmografía? ¿Cuándo le perdisteis el hilo a Almodóvar? ¿En qué momento os dejó de interesar? Yo hace tiempo que no siento nada al ver una película de Almodóvar y si las sigo viendo es por cierto interés morboso en saber cómo ese hombre, aclamado y reconocido y repudatísimo, no tiene nada que ofrecer que no sea complacer la imagen de sí mismo que se ha creado para con los demás, críticos, instituciones culturales, grandes medios. La presencia de grandes actrices internacionales, de estrellas rutilantes que 'vuelven' a trabajar con él, repartos deslumbrantes, nos sirven de enganche para continuar teniendo las películas de Almodóvar como citas obligadas, aunque ya no nos interese lo que cuentan. Así, llegamos a esta película que, desde el comienzo, se aparece como un despropósito en el que todos y cada uno de los tópicos absolutos sobre las películas de Almodóvar van apareciendo. A veces tenemos la sensación de que hay escenas que hemos visto, que hay actores que ya han hecho ese papel, que otros actores han hecho el mismo papel que otro actor ya está haciendo, que no es posible que vuelva a recurrir a Chavela Vargas como recurso dramático musical, que no es posible que otra cantante famosa se preste a hacer una aparición, que las combinaciones de colores, que los planos cromáticamente estudiadísimos, que la historia de la madre que se muere o se está muriendo, que el director de cine, que las fotos con Jean Paul, que la pareja del director de cine, que la belleza masculina, que Rosy de Palma y las alusiones a la droga como algo de andar por casa, los rostros conocidos, mujeres que se ayudan, dramas muy intensos, me voy a Lanzarote o Fuerteventura, actrices que no hablan que casi mascullan porque tienen que interpretar que están muy mal, otra canción de Chavela Vargas, tomar mezcal en una terraza de un parque de Madrid, Sbaraglia haciendo el papel que antes hiciera Banderas, la ayudante repasando los premios y galardones que va a recibir el director y tú pensando pero cómo se puede ser tan gilipollas de presentarse como un ícono cultural él mismo así sin anestesia ni nada. Todo es tan repetitivo y tan obvio que nos predispone a una crítica feroz, una crítica despiadada, a poder decir con toda la boca llena de dientes que Pedro Almodóvar está acabado, que esta película es una absoluta mierda y que ha perdido el respeto por sí mismo en lo que parece una parodia de su cine perpetrada por él mismo. ¿Pero es que nadie se ha dado cuenta? ¿Pero es que nadie le dice al rey que va desnudo? ¿No es como si Mel Brooks hubiera hecho una parodia de Todo sobre mi madre o de Volver, por ejemplo? Así que pasan los minutos y las tramas nos dan igual porque incluso pareciera que las tramas dan igual, se desvanecen, personajes que aparecen y que parece que tienen un qué y que de repente se convierten en nada y lo que les pasó deja de pasarles o vete a saber. Y a una trama le sustituye otra y cuando ya vemos que el disparate no tiene freno, entonces, al final, con una botella de mezcal que milagrosamente tiene el chiringuito del parque de por medio, se pone al descubierto de qué va toda la película. Y la película no va de otra cosa de que el propio Almodóvar ha jugado a dejarse revolcar por el suelo de la crítica, a autoexponerse a una paliza crítica, a que nos mofemos, a que lo arrastremos por el fango, a que nos burlemos de sus mierdas, a que esperemos con ganas la próxima escena para decir 'ves, esto también lo hemos visto', y él lo sabe. Lo sabe desde el primer momento. Lo sabe desde que aparecen los créditos. Lo sabe desde antes de que seleccionemos la película en Movistar. Lo sabe antes de decidir qué actores y actrices van a exponerse a la trituradora. Sabe que vamos a cagarnos en Almodóvar. Y al final, nos lo dice, nos concede esa hora y media de masacre almodovariana, para, pasado el entremés, volver a lo suyo. Sublime. 

Crónica del #PleGramenet de julio. Viva la Navidad.

No sé quién es el autor de la pintada, pero me parece magistral. Está en el carrer Pedró, en la obra del edificio sin acabar. Es lo más refrescante de la ciudad. Un recurso de refugio climático psicológico por el cual tú lees la pintada y te transportas directamente a otro tiempo, no a otro lugar, más fresquito. Impecable. Ayer Vox convocó mediante alguna de sus organizaciones afines, una manifestación contra la Taxa de Residus que concentró al menos a diez personas en la plaça de la Vila, al menos a la hora en la que estaba citada la gente. La estrategia de convocatoria en redes estaba siendo impecable, considerando gilipollas a quienes no fueran a la manifestación: si no vas luego no te quejes. Diez personas como mucho. Los convocantes, que luego afearon a Tomás Fernández de la Favgram su alineamiento político, no tuvieron sin embargo empacho en pedir un cable para enchufar el altavoz a alguna parte del Ajuntament. No puedes ser antisistema con la batería a medio cargar. Es de primero de antisistema. En fin, visto el ridículo fuera del edificio consistorial, el ridículo continúa pleno tras pleno dentro del edificio y lo que es más grave, consigue contagiar el bajísimo nivel a todo el resto de miembros del pleno municipal que arrastran las intervenciones con más ganas de que llegue el final de todo esto que de trasladar alguna idea que resulte estimulante para la política municipal. Nadie dijo que esto fuera fácil y que la presencia de los energúmenos en el pleno fuera inocua, y podría ser peor, lo que era más difícil de prever era que el bajísimo nivel de la extrema derecha, no nivel de barriobajeros o de falta de clase, no, nivel político, bajísimo, a veces sonrojante, siempre vergonzante, provocase en el resto de los grupos una pereza absoluta a la hora de ir desarrollando algún tipo de propuesta para la ciudad. El pleno comenzó con la salutación a Álvaro Rodilla, que ha sido padre, a Raül Moreno, que ya es Conseller y a la selección española que ha sido campeona del mundo. Lógicamente, esto no pudo ser aceptado por ERC que vino a decir que este saludo a la selección que ha ganado el mundial no era compartido porque tal y cual y la alcaldesa, que estaba esperando este momento, les dijo que claro, que al ser un partido independentista entendía que no... un partido independentista. No me quiero despedir de este texto sin mandar un abrazo sentido a mis amigos y amigas independentistas, de izquierdas o no, que esta semana están pasando un ratito malo, sintiéndose mal de vivir entre humanos españoles y con ganas de irse a vivir a la Cerdanya como cerca. Bien, adelante. Nuevas ayudas a las escuelas, la confirmación número mil de que el Nou Institut se construirá definitivamente en el barri de Safaretjos como debía ser desde un principio, la sensación de que estas cosas ya estaban de antes, o habían sido anunciadas, o son repeticiones. Metapleno. El pleno dentro del pleno. ¿Es posible que el metapleno haya sido siempre el mismo metapleno encarnado por la misma persona   y que hasta hoy no me haya dado cuenta? El comentario, el móvil, el bisbiseo, la claca que viene a apoyar, la otra claca que viene a frenar el entusiasmo. En fin. Sobre el despropósito de la moción de la taxa, poca cosa a comentar porque hay poco que comentar de un tema en el que los partidos del consistorio se comprometieron a un acuerdo con el partido gobernante cuyos resultados no conocemos todavía y que se adecuarán a lo que le venga bien a cada uno de los firmantes mientras los cambios que se precisaban de la aplicación de la taxa de residus, siguen sin ser visibles. Una moción sobre Cuba que sirvió para hacer nuevamente el ridículo a una persona ya con una edad como para hacer números de circo y en dos horitas y media se ventila el último pleno municipal de la temporada. La temporada que viene, en septiembre, empieza lo bueno. 

Samarreta de color crema de la selecció espanyola (i 3)

Me n'assabento ahir, per part d'una amiga, que la samarreta color crema de la selecció espanyola és en realitat un homenatge al Siglo de Oro espanyol i a la literatura de Miguel de Cervantes. Primera notícia. Que a la samarreta hi ha una mena de dibuix que és com la il.lustració del Quijote i que la ñ de la paraula España está destacada per donar compte de nosequé. Samarreta color crema de la selecció espanyola. Avui he vist a una noia migrant, empenyent la cadira de rodes on anava asseguda una dona gran, amb la samarreta vermella de la selecció espanyola. Un tweet ahir deia. Els tweets diuen moltes coses i tenen tant poder de suggestió en mi que ahir no vaig veure el partit dels nervis i de la indignació que em provocaven els comentaris que llegia i de la mala llet que en venia per contestar. Un tweet deia ahir que les migrants que porten la samarreta espanyola en realitat la portaven perquè no s'enteraven de res. Un altre ens mostra que la pantalla al Fòrum està situada en el mateix lloc on s'afusellaven republicans i ara la gent que no s'entera de res celebra els èxits d'una selecció amb la mateixa bandera. Com haurà passat la nit Laia Estrada? Com hauran passat la nit tots aquells que volien que perdès la selecció espanyola i que han hagut de patir indeciblemente cotxes, claxons, persones, persones espanyoles a més, celebrant el triomf? Com hauràs adormit tú que ahir posaves totes les teves esperances en un personatge com Leo Messi, col.laborador del règim genocida d'Israel, com a alliberador de la pàtria catalana? Còm haurà estat llevar-se aquest matí sabent que estàs envoltada de traïdors i d'espanyols, pitjor, de migrants que volen ser espanyols, que són ja catalans i espanyols. Samarreta de color crema de la selecció espanyola. Tercera part d'un text que va nèixer de la perplexitat davant l'ús massiu d'una samarreta color crema de la selecció espanyola i que va continuar expandint-se a mesura que la preplexitat sobre com s'ha resignificat aquesta selecció pot tenir incidència en una nova idea de Catalunya i d'Espanya. Incipent, minúscula, però hi és. Tot i que hi ha qui s'esmerça en indicar-nos que som tontos útiles, que hem estat psoeitzats, que l'espanyolització, que els republicans. Que no sabem. Que Espanya es un estat fallit. Que es pot ressignificar la Virgen del Rocío en clau de cultura popular però no es pot ressignificar la selecció espanyola. Porque no. Perquè Espanya. Espanya està a la teva porta, te l'estàs creuant pels carrers, estava allà. Digue-li Espanya o digue-li una Catalunya que no està al cap de Manel Vidal, ni de Laia Estrada, ni de la Sílvia, ni del Non, ni de la Su, ni de la Ojeda, ni de l'Astrid, ni dels Òscars. Voluntat de ser. Voluntat de ser. La selecció espanyola de fútbol és la campiona del món. Com ho va ser la femenina també. Ahir l'Aitana Bonmatí estava comentant el partit a Dazn, i al final hi era a la gespa preguntant i saludant als seus companys. Aitana Bonmatí era una altra esperança, el seu pare era, l'Aitana és dels nostres. Doncs sembla que tampoc. Samarreta de color crema de la selecció espanyola. Acaba el partit i sona Manolo Escobar i Que viva España i em tornen tots els fantasmes, i los dos cojones i la furia i se m'acaben els fantasmes quan veig al Lamine fent moneries a la càmera desprès de resar o al Nico Williams paseando estilazo i anant a la seva mare a portar-li la medalla. Aquest matí hi han més samarretes vermelles que samarretes de color crema de la selecció espanyola. Suposo que les altres estan brutes d'ahir. Vaig aixecar-me del llit preocupat perquè no sentia crits i al cap d'una estona vaig sentir el gol cridat per la mateixa persona que crida gol i toma quan marca el Madrit quan remunta. L'estava esperant. Ara a veure el telenotícies i si un relleu al front de l'Orquesta Nacional de Palamós no és més important que el títol de la selecció espanyola farcida de catalans i amb gol d'un jugador del Barça i valencià i amb milers de persones catalanes als carrers sent feliços. Contra ningú. 

Viejos cuentos centroeuropeos

El primer año que nuestros padres nos llevaron al mar yo había estado preparándome a conciencia leyendo todo lo que tuviera relación con barcos, marineros, viajes, aventuras submarinas, peces fabulosos y mundos subacuáticos varios. Cuando llegamos al pueblo, después de unas horas de viaje que ya presagiaban una posible decepción, no encontré un gran puerto, o una playa kilométrica, ni siquiera una atestada lengua de arena repleta de turistas que hablasen idiomas desconocidos. Todo lo que aquel pueblo tenía de relación con el mar era su límite físico con el mismo y un pequeño puente que saltaba sobre una lengua de agua que penetraba hacia el pueblo. El resto era costa agreste a la que ni siquiera los intrépidos que siempre existen y que pretenden que allá donde no ha llegado nadie se encuentra la promisión de algo que quizás a nadie le ha interesado jamás, se habían aventurado. Así que con mis hermanas dábamos paseos por el pueblo mientras yo pretendía entretenerlas con lo aprendido en los libros, intuyendo que las aburría tanto o más que el mismo pueblo. Y día tras día acabábamos apoyadas con nuestros bracitos colgando en la baranda del puente. E insospechadamente, quedándome con la mirada fija hacia el mar o bien escrutando el nada profundo lecho de la lengua de agua, vi algo. Y era todo eso.  

Samarreta de color crema de la selecció espanyola (2)

Finalment la selecció espanyola ha assolit la fita d'arribar a la seva segona final en un Campionat del Món en categoria masculina. Es parla poc de la coletilla 'masculina', ja que la selecció espanyola en categoria femenina ha arribat a finals i ha aconseguit titols que han contribuït, penso, de manera fefaent a que l'acceptació popular del concepte selecció espanyola sigui cada vegada més gran. Samarreta de color crema de la selecció espanyola. Aquest article és la continuació d'un article publicat a Fòrum Grama fa unes setmanes on venia a cridar l'atenció de com aquesta samarreta de color crema de la selecció espanyola ho estava petant. L'article, escrit abans de tota la vorágine de les rondes eliminatòries, queda sobrepassat per com aquest fenòmen de la samarreta de color crema de la selecció espanyola s'ha extès. Passejar pels carrers de Santa Coloma s'ha convertit en un mostrari de gent, de colomencs i colomenques, que porten la samarreta de color crema de la selecció espanyola, amb una heterogeneitat de perfils que espatarra. Si abans la samarreta de la selecció (qualsevol samarreta futbolera) era patrimoni de l'home jove cishetero o bé de l'home mediana edad cishetero sempre caucasià, ara la samarreta la pot portar qualsevol, dona, home, jove, vell, heavy metal, punk, Comuner, migrant, socialista, migpensionista, nen, nena o lo que es vulgui autodeterminar i ben fet que està. Motius? No sé. Puc esgrimir els meus, però m'interessa abundar en els motius que veuen aquells que senten que Catalunya està morint. Llegeixo amb feredor una entrevista a un jove dit Frederic J. Porta que és director de dues revistes i que esgrimeix, de la mà de l'exdirector de TV3 Vicenç Sanchís una sèrie d'idees sobre la identitat, la catalanitat, què fer amb els que parlen castellà o tenen un sentiment espanyol, que podrien ser compartits per bona part de l'independentisme de l'esquera més radical fins que arriba un moment en que ell es declara de dretes i que no veu amb incomoditat Aliança Catalana i considera que Cambó fou un revolucionari independentista, o que la immigració dels anys 50, 60 i 70 fou un complot franquista per espanyolitzar catalunya i que ara els catalans son una minoria. M'imagino la incomoditat profunda que deuen sentir, si és que hi han a Santa Coloma persones que pensin així, en caminar pels nostres carrers i consideren que tota aquesta gent de samarreta de color crema de la selecció espanyola, els sobra. No haurien de ser. Jo no la portaré la samarreta color crema de la selecció espanyola, tot i que veig companyes i fins i tot camarades que porten un remedo fet per una marca comercial especialitzada en vestir-nos de revolucionaris amb la bandera republicana. Però sé que els hi sobro també. Si el món fos el que les xarxes socials diuen, la companya de badalona que posa amb el seu company i camarada meu amb les samarretes, s'haurien d'exiliar. Però Catalunya és una cosa que va més enllà dels jardins dels Ateneus, de les tertúlies, dels premis literaris, dels certàmens. Llegeixo els postulats de Nexe Nacional, un grup d'esquerra independentista i no sé en quin moment això té alguna relació amb l'esquerra. També parlen d'utilitzar una imposició de la identitat. No veig gaire diferència de relat ni de fons amb el jove Frederic J. Porta, ni amb Alhora, ni amb el mejunje intelectual que està preparant el camí per que l'arribada dels 25 diputats d'Aliança Catalana condicionin la vida política del país i delimitin el perímetre de qui és català i qui no és català. A l'altra banda, el desnortamiento de qui tenia un juguet i l'han pispat, una selecció on el líder mediàtic, referent de joc i guinda irrevernt en un context de joc col.lectiu, representa tot lo contrari del que voldria M.Rajoy. Fatxes que no suporten una selecció que no pensen que sigui espanyola. Una Espanya que no se la creuen. Mentrestant, als carrers de Santa Coloma samarretes de color crema de la selecció espanyola, putaespanyisme preadolescent a les xarxes, constatació de que fa 16 anys jo estava donant un cop a la paret quan va fallar la ocasió Robben davant Casillas i ahir vaig treure el partit en el minut 70 perquè m'estava posant nerviós. Penso que sóc la mateixa persona, però no ho sóc, penso que la meva percepció de la selecció ha canviat. Cap jugador madridista, èxits de la femenina, plurinacionalitat, Lamine Yamal, Nico Williams, alguna cosa que no rezuma caspa (tot i que la caspa persisteix), m'han fet canviar. Veig les fotos que penja l'Enrique Serrano i que gentilment em cedeix, la gent jove. Vegi les barres per vendre birra que em sobren. Veig els memes de gent que parla de com el feixisme es cola amb la selecció espanyola i la seva imatge amable. Veig que alguna cosa avança i canvia, mentre que uns quants s'entesten en que el seu relat no mori com creuen que mor Catalunya o com els que creuen que mor una Espanya de casta, furia y cojones y blancos recios y varoniles que ja no existeix i que esperem que no retorni. Veurem que passa diumenge. 

📷 Enrique Serrano