Catalans universals

En cada casa de Catalunya, abans, fa anys, als aparadors on es posaven els llibres grans, hi havia aquest dels Catalans Universals. Crec que el repartia algun banc. La Caixa de Pensions potser. Totes el teniem i el fullejavem i llegiem les històries vitals d'aquells que ens deien que eren Catalans Univesals, catalans que havien estat reconeguts a tot el món sobretot pel seu art. Això ha mort. Ara els catalans no poden ser universals, i si ho són, han de donar testimoni de quelcom que és una catalanitat que mai serà universal. Ja no. La catalanitat, en vísperes de la Diada Nacional de 2026, està en entredit. Anys d'oasi català, anys de convivència ignorant i ficció de la construcció d'una Catalunya d'Un Sol Poble, han volat i la pujança de les idees identitàries i d'extrema dreta, les convulsions del Procès i del contra Procès, ens han portat a debats interessantíssims però francament esgarrifosos sobre què fer amb Catalunya, com protegir el català, com protegir els catalans, qui som i fins on podem arribar. No serà aquest un article que resolgui res. I les meves idees i sensacions ja han estat més que explicitades en d'altres textos. De tal manera que l'altre dia em van dir que què feia jo a la Plaça de la Vila veient els castellers 'si això era català' i se suposa que jo ho odio o alguna cosa així. I no m'ho diu el tarugo orriolista que l'altre dia es va ofendre perquè a la paradeta li vaig dir feixista de merda, no, m'ho diu una suposada companya. Jo sí que em crec que la Catalunya Un sol poble continua sent vigent i que el futur de Catalunya està condemnat (alegre i joiosament condemnat) a una nova Catalunya que haurà d'assumir uns nous paradigmes culturals i socials. I que això aixeca pors i neguits i així floreix una reacció davant un món canviant, què és el que passa a tot el món. Passa també amb els identitarismes espanyolistes de qui veient amenaçada la seva espanyolitat a Catalunya va abraçar en el seu dia un extrem del tauler i així estem. La por i els interessos económics de qui posa pasta per què aquests partits i idees volin i es difonguin i tinguin resó, ens han portat a que avui, al Fossar de les Moreres hi hagi una batalla decissiva pels qui pensen que expulsant a Aliança Catalana de l'espai, s'haurà produït una victòria de l'antifeixisme, tot i que a molts d'aquells antifeixistes els hi costarà reconèixer que hi ha antifeixistes que mirin amb absoluta indiferència tot lo que passi avui al Fossar, demà a la mani de la Diada i demés. S'ha acabat construïnt una Catalunya que és el laboratori del que pot succeïr a la resta de l'Estat en els pròxims anys. Veiem com la flaire orriolista impregna ja discursos, idees, reels i pensaments teòrics. Veiem com davant un canvi de conjuntura i de clima en el país, les veus nostrades es reposicionen i radicalitzen els missatges i aparicions. D'altres, però, agafen distància i es posicionen clarament en un marc de repulsa, potser massa tard. Mai és tard. Debats als mitjans, debats que ignoren que hi ha un govern amb un partit al capdavant que és alié a aquesta idea de Catalunya que està en entredit, però què és l'enigma que es neguen a acceptar aquells que estàn amb el mal de la Catalunya que desapareix al cap. I així estem. Demà potser revifa la mani de la Diada i se'ns presentarà com que torna allò que ja no serà igual. I potser aquests anys en que pensàvem que tot havia passat no han estat així i el que passa és que estàvem preparant-nos pel futur. Un futur fotut. Visca Catalunya.