jueves, 23 de noviembre de 2023

Cultura catalana revisitada


Juro que no he estat jo. Juro que ha estat culpa de Diàlegs a la Riba del Besòs que l'altre dia van organitzar una xerrada sobre el provocador títol de Migració i Cultura i juro que no tenia jo cap intenció de tornar al mateix tema però les intervencions, especialment la de Lluís Cabrera i també la del demògraf Andreu Domingo, em van tenir tota la estona opinant-me a sobre i quan va arribar el temps de les paraules i vaig aixecar la meva mà dreta, la meva invisible mà dreta, la meva mà dreta transparent, ningú la va veure o la va veure tard i quan ja la van veure vaig pensar que era igual perquè tenia tantes coses a dir. Tantes. Que algunes les dirè aquí perquè sinò pensaré que no les he dit i quan penso aquestes coses també penso que no sóc jo. I m'agrada ser jo. No me caigo bien, me caigo mal, però m'agrada. A la foto, la Rosalía que ha fet una cançó amb la Björk. Com si això fos qualsevol cosa i com si obrir la gala dels Grammy latinos fos una fotesa i com si res. La Rosalía és ara mateix la catalana més coneguda en tot el món. La Rosalía és cultura catalana. Ho és? Jo estic convençut que sí. Però, què es considera cultura catalana? Mireu, no em puc contenir, l'altre dia vaig veure com la web alternativa Infograma anunciava les activitats del Correllengua cridant a defensar la llengua i la cultura que ens són pròpies. Vaig sentir un escozor muy grande i unes ganes de dir que finalment no van plasmar-se en la realitat tangible de la contestació a la xarxa abans coneguda com a Twitter. No ho vaig fer. Però la xerrada de l'altre dia em va obrir els ulls. De fet va ser la pròpia intervenció de Lluís Cabrera, res sospitós de lerrouxisme, la que em va treure la por a que em diguessin què. Fins quan una manifestació cultural pot ser considerada com aliena? Els catalans qui som? Els catalans que escrivim en castellà què som? Els catalans que pensem en castellà què som? Els catalans què no renunciem (no, com va dir Cabrera, encapsulats en el poder letàrgic i nostàlgic de les cases regionals) a la memòria dels nostres avantpassats de fora de Catalunya i pensem que això enriqueix i ja forma part de la cultura catalana, som catalans? Tothom em dirà de saque què naturalment, perquè ningú, menys els quatre feixistes de rigor em diràn que aquest pais s'ha construït... però és això veritat? Miro el telenotícies cada dia i sempre penso que parlen d'una Catalunya que no m'inclou. Ja no a mí, és que no penso que inclogui a la meitat, al menys, de la població catalana. Sempre penso en el programa El Foraster i per a mi se'm presenta com un intent d'això que a la conferència de dimarts passat el demògraf anomenava com Retrotopia. L'excursió a pobles petits amb gent 'autèntica' sense contaminar per influències forànies, poble petit. rusticitat, genuïns catalans i catalanes. Bona gent. Anys i anys de programa. On són els catalans que no som bona gent? Qui ens parla, on parlem? On està la nostra presència a les emissores públiques si no compartim el relat oficial. Pots ser de Santa Coloma, clar, però hauràs de tenir al cap el mateix relat nacional o bé... espanyols nascuts a Catalunya. Espanyols nascuts a Catalunya, Lluís Cabrera en parlava de colons. Espanyols nascuts a Catalunya perquè no ens sentim catalans. Si Catalunya és una sola cosa... Cabrera parlava també de que ell no compartia el terme integració, sinó identificació. Al contrari d'ell, jo penso que les manifestacions culturals que venen de fora, en el moment que aterren aquí i es desenvolupen, són ja pròpies. I evolucionen i es converteixen en una altra cosa. I són pròpies. I seràn pròpies. I sí, Carmen Amaya és tan catalana com Salvador Espriu, i l'Hermandad del Rocío de Santa Coloma és tan catalana com els Laietans de Gramenet. Jo ho veig així i així hauria de ser per no crear dos comunitats diferents. La llengua. Naturalment el català és un tresor què s'ha de cuidar, potenciar i cultivar. Naturalment les institucions públiques han de fer el que calgui per que el seu ús sigui cada vegada més alt. Però és el català la única llengua catalana? Són les manifestacions culturals tradicionals catalanes les úniques manifestacions culturals catalanes? I així és tot. És un tema que em consumeix. El pensament sotanista, (de La Sotana) el puta Espanya per definir si ets o no ets. Puta Espanya com a label cultural. Pet i rot, força Barça i Puta Espanya. L'herència xarnega que es reivindica de vegades com un particularisme i que per a mí és essencial per entendre tota la cultura catalana. Tota. Com ho és ja i com ho serà d'aquí en davant les manifestacions dels nouvinguts que ja són catalans. Si m'interpela poc o molt una sardana, la cobla, els castells sóc menys català? És suficient amb Pau Riba? Era Roberto Bolaño català? Quan interessa la catalanitat d'algú? Són moltes reflexions i molts els revolts en que un es pot perdre amb aquest tema. Catalans tots. I totes. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario