Ahir mateix, crec, era 1 d'octubre i al Telenotícies feien un reportatge dels Avis i Àvies per la Independència de Reus, un grup de gent gran que cada setmana es concentren en una plaça de Reus i hi donen voltes per reclamar la independència. També pel retorn del President Puigdemont. Van amb fotografies i va sortir una dona gran que en feia esment. Bueno. Totes ens hem concentrat i fet voltes a una plaça pels motius que calguin. Els avis i àvies deien que volien que Catalunya pogués fer la seva política i la seva economia. Al mateix temps que això passava i es recordava aquell 1 d'octubre de 2017, passava lo següent: la política real, allò que al 2027 a moltes ens impulsava a mirar amb moltíssima desconfiança tot lo que estava passant, ens situava en un moment realment crucial de la història política. S'havien presentat dos Decrets importants per intentar de redreçar d'alguna manera la situació vandàlica de l'habitatge arran del desnonament de la MariCarmen a Madrid i Junts per Catalunya valorava votar en contra. Finalment, Junts ha votat en contra i els Decrets no han prosperat. Junts s'ha situat així al costat dels partits de dreta espanyola i extrema dreta. Finalment, Junts ha estat al costat d'aquells que defensen una ideologia, una manera de viure i d'entendre la vida i els drets dels demés que està en les antípodes del que diriem gent d'esquerra. Dir això fa uns anys, et situava en l'espai del botiflerisme, espanyolisme, nyordisme, etc. Encara hi ha qui pensa que els catalans no podem votar a favor de cap cosa del Govern espanyol. Encara hi ha qui, davant les crítiques a Puigdemont o Junts, treuen la catalanofòbia a passejar com en els vells temps de Banca Catalana i Jordi Pujol. Però aquest no és el tema. Totes, tard o d'hora, hem anat veient que Junts realment és un partit de dretes que defensa uns interessos concrets i que fa el que fa no perquè no en sàpiguin, sino perquè estan situats en un arc ideològic diferent. De dretes i molt de dretes. La seva competència és ara mateix Aliança Catalana. No dic més. El que em sobta és que en els grups de la pahv local, no hi hagi cap referència a Miriam Nogueras i continuin penjant cartells de Pedro Sánchez. Ens trobem doncs, en un moment, en el moment, de la legislatura. Ni Ceuta, ni la corrupció, ni desastres naturals, ni dimisions, això ha suposat un canvi de marc i un moment de inflexió. Ara parlem de coses importants, de coses que calen resoldre's. No jugar , com fa el PSOE, a defensar un espai indeterminat de persones que poden veure en el tema de l'habitatge un negoci petit que els faci sentir diferents al que eren els seus pares, progressar mitjançant el negoci de l'habitatge. El PSOE no està en la mateixa coordenada que nosaltres. Però ho pot estar si l'interessa, al menys dir-ho, i desprès treballar-ho o no. Està clar que sense una força d'esquerres al seu costat, amb força suficient per poder fer pressió i decidir, no ho farà pas. Una força al seu costat vol dir al govern, asseguda al Consell de Ministres. I aquí està el drama. Ens dona temps a fer-ho? Sóc vell, noto que m'he fet vell. Veig les noves imatges de jovent acampat i si ja em sentia vell amb el 15m ara sóc un anciano de Reus dando vueltas a la plaça amb la foto d'algú que ja importa poc. És el moment d'un canvi de paradigma? Hi han forces acumulades que no hem interceptat que ens treguin de lloc com per que es crei un nou referent d'esquerres a partir de la indignació sobre l'habitatge o l'esquerra que em representa podrà una vegada més ser dúctil i flexible i encarnar això que està bullint. O ens estan dient que està bullint. Tot pot ser una construcció, alguna cosa que ens diuen que està passant, com va ser el Procés, com el 15m, com l'ascens de l'extrema dreta. I jo, que no sóc o no em tinc per gaire dogmàtic, em sento com aferrat a alguna cosa que m'impedeix deslligar-me i mirar amb la mirada limpia y transparente y la frente despierta y libre, allò que passa a les places. És un canvi de marc? Transforma la realitat? Junts s'ha encarregat de dir-nos que no. Potser en pocs dies o setmanes tornarem a veure revifar algún moment de nacionalisme exacerbat per tornar a posar les coses al seu lloc, un Ceuta a la catalana, per tal que l'esquerranisme no se desmadre. Ara el que ens importa, però, ara mateix, aquesta tarda i no sé demà, és si haurà eleccions. Si hi han eleccions, què passarà? Com estarem? Qui serà? Com ho farem? Ho farem, naturalment, i segur que en aquestes hores decisives qui va dir que no, ara ho tindrà més clar, i qui va pensar-ho ara actuarà, i qui sempre ha estat allà agafarà la responsabilitat. És lo que toca. No tenim més temps. Diuen que Sánchez ho pensa aquest cap de setmana i diu alguna cosa. Potser en un cap de setmana passen mil coses i aquest moment es perd i aquesta onada passa i tornem a parlar de Ceuta i d'altres temes que ens carden, Abascal ha trigat un segon en fer-ho. Sigui com sigui, ens necessitem unides, sabent que hi ha fons, que hi ha gent, que la gent es renova, que la gent brota, sorgeix, hi és. Nosaltres sí, hi erem, hi som, hi serem. Nosaltres sí. All Convergents are bastards. Ara i sempre.
