90 anys del PSUC. El segell del Partit.

Ser, estar i semblar. El PSUC ja no hi és, el Partit ja no és un subjecte polític tot i que encara manté un funcionament orgànic i si teniu temps i ganes us podeu preocupar en buscar si hi és realment, si som, o si serem. El PSUC està, permanentment, en la nostra memòria i en la memòria de molta gent que se'n reclama hereva, dipositària, continuadora, representant davant Déu i la história. La herència del pensament generat des del PSUC sobre Catalunya, sobre la seva cultura, sobre la llengua, sobre la manera de fer política, continua vertebrant el país entre els que es dedican a combatre el fantasma i els que el volen mantenir present com si res hagués canviat. Semblar, hi ha partits que volen semblar el PSUC, hi ha partits que han decidit ser el PSUC sense ser el PSUC. Partit Socialista Unificat de Catalunya. No pots semblar-te al PSUC. O ets o ets fake. El Partit més important de la història de Catalunya (casi ná) compleix avui 90 anys. El 23 de juliol de 1936, només quatre dies desprès que la sublevació feixista fos aixafada a Barcelona per part de les milícies populars, quatre partits decidien unir-se i crear un partit nacional i de classe. El Partit Socialista Unificat. Ja hi havien altres partits comunistes a Catalunya, partits que no es van integrar en el PSUC. Ja hi havien altres formacions d'esquerres, proletàries, burgueses, nacionals, anarquistes, republicanes. Però nomès el PSUC era el PSUC. Des de llavors, per bé i per malament, la història del PSUC no es va veure aliena a les divisions, enfrontaments interns, escisions i purgues. Però també és una història d'èxit. La història del Partit que va encapçalar la resistència interior a una dictadura feixista implacable, la que va saber aplegar al seu voltant a una classe treballadora que necessitava noves formes d'acció política, que volia lluitar i sabia com fer-ho, que no es ressignava a sobreviure, sinò que visibilitzaba als carrers que la llibertat, que la democràcia, que els drets socials i nacionals, s'havien de guanyar i es podien guanyar. I si no es podia fer sols, s'havia de parlar amb tot aquell que poguès contribuïr a avançar. Sempre avançar. Moltes vegades per sobre dels interessos del propi partit i de la seva preeminença com a actor protagonista dels avenços i dels canvis. El PSUC va ser el Partit de la lluita antifranquista, amb d'altres partits que també donàven la cara i es deixaven la pell, és cert. I el PSUC va ser el partit que va recollir aquesta onada de simpatia per la seva feina dolorosa, dura, terrible, en les primeres eleccions municipals que van posar a alcaldes comunistes a fer i projectar allò que es tenia al cap durant dècades i s'havia d'aconseguir en pocs anys. La vida en democràcia, l'assumpció del sistema, la llibertat formal, ser comunista o ser demòcrata o antifeixista i conviure en el mateix partit amb altres comunistes o simplement demòcrates, el joc democràtic de les majories i les coalicions necessàries i invisibilitzadores, la responsabilitat i l'ardor revolucionari, i una proverbial absència de monolitisme van auspiciar que aquest Partit perfecte, veiés com el seu paper fos rellegat a un segon pla electoral i finalment a un enfrontament kamikaze intern del que encara no ens hem recuperat. Aquell partit que va pensar i realitzar què era la Catalunya del Segle XX, com preservar i fer avançar la seva cultura, la seva llengua, el seu sentiment nacional, i contagiar i permeabilitzar el seu pensament a d'altres formacions fins a donar-li un nom: catalanisme popular, va ser una referència per imitar. Però també una referència per abatre. A dreta i esquerra, la lluita contra el PSUC i el que representava , contra la seva idea de país, ha estat dinamitzadora de corrents polítics, de partits i de processos històrics. Sobta ara que qui ha lluitat contra el PSUC i la seva hegemonia ara se'n reclami depositari o que qui ha estat víctima treballi per l'agressor. Sobta que qui dona lliçons de què era el PSUC i perquè es va crear, treballi ara per qui el vol obviar de la història de Catalunya. Catalunya així, a 90 anys del naixement del PSUC porta el seu segell marcat a foc. Què hauria estat de Catalunya sense un partit com el PSUC? Forçosament un país diferent i indubtablement pitjor. La desaparició del PSUC com a actor polític, els fragments, les continuïtats, les fugides cap endavant, els renecs, les reivindicacions, les adulteracions i les pervivències mentals, mantenen el Partit en la vida política catalana. Però el Partit ja no hi és. Fer-lo desaparèixer va ser una opció arriscada, què, penso, potser va sortir regular. Fer dels nous partits vells PSUCS no funciona tot i que el segell del PSUC continua indeleble. A 90 anys del naixement del PSUC queden moltes coses per dir, molta història per fer. Amb un PSUC fantasma, amb un PSUC transmutat, amb un PSUC ideal, amb un PSUC d'arxiu històric, amb un PSUC què és el contrari del que penses, amb un PSUC de pegatina, amb un PSUC d'homenatge perpetu, amb un PSUC que trobem a faltar i que no sabem què fer amb ell, amb un PSUC llast i enlluernador a la vegada. Amb una militància de ferro. Visca el PSUC.