El màgic món de TV3

L'optimisme és un valor que està passat de moda. Ara el que es porta es ser un malaje, pensar que tot va malament, que no hi ha sortida, que està tot enfonsat i que mai tornarem a ser el que erem. Estupendu. Menys mal que ens queda TV3 que encara ens mostra la llum que ens ha de guiar pel camí virtuós fins a arribar a aconseguir que per fi, Catalunya sigui la terra d'oportunitats que cantaven aquests nois tan macus de la imatge.
Ahir, després de dinar, vaig posar la tele. Com sempre, dels primers canals que sintonitzo és TV3, per que potser posen una pel.li guapa o algo. Res. Un trailer de la sèrie aquesta de KMM, que mira, no la he vist mai sencera, però els trailers m'agraden. Quines coses. El cas es que desprès del dit trailer, surt un anunci que, en veure'l amb el volum abaixat (això és altra cosa, la quantitat de temps que miro la tele amb el volum a cero), em sorpren. Perque veig que per ser una anunci és massa llarg.
Es veu a una xicota, de flequillo recto, ben maca, rera una pantallaca d'aquestes d'ordinador bo. Porta uns auriculars posats. En front hi ha un home, un cuarentón canoso, ben plantat que també es troba davant (davant, darrera) d'una pantalla. Porta també uns auriculars. Com que passa de la durada habitual dels anuncis, fico el volum. Què és això?
Plano de la noia que escolta alguna cosa i riu, plano del tio que escolta una cosa que sembla ser la mateixa cosa i riu. Una vegada més. Llavors el senyor, l'home ben plantat li diu a la noia:
- Escolta, tú no m'estàs acabant el disseny... estas veient TV3 a la Carta.
I ella, sorpresa, es treu els cascos i diu...
- Bé... I tú també!
I ell li diu...
- Bé.. .però és que jo soc el boss... va... vine.
I es treu un dels auriculars i la convida a seure amb ell i veure junts la tele a la feina.
El despatx és ben bonic, espaiós, amb una gran taula on es troben els dos ordinadorassos, diàfan, entra molta llum. És un estudi de disseny.
I bé.
En un escenari en el que la gent, no molta gent, però gent es troba al límit de les seves forces, dels seus ànims, que no troba feina, que potser, sols dic potser, no et paguen des de fa tres mesos i has d'abandonar el teu domicili, on els companys de feina son al borde de la depresión si no ho estàn ja, on tothom sap de que parles quan dius Fogasa, etc., i quan ens plantem en la segona vaga general de l'any... treure un escenari laboral com aquest, on el 'boss', pot veure la tele amb la noia, ji ji ja ja, doncs diguem que me toca bastante los huevos.  
Voldria demanar des d'aquí perdó al Pompeu Fabra pels accents i tota la pesca, però és el primer texte en català que faig.