Alguna pregunta més?

 És l'últim episodi però no serà l'últim, podriem dir que és el penúltim, però deixariem oberta la porta a alguna cosa que m'agradaria que terminés ara. Després d'una Diada que els mitjans públics s'esforcen en pintar com a idíl·lica, molt millor del que ningú preveia, blanca, sense disens, amb discursos èpics i amb reclamacions de més unitat i lo de sempre per part dels independentistes, quan pel que sembla el que hi va haver va ser esbroncada contra la gent d'ERC i inclús retorn als enfrontaments al carrer amb la policía, quan les últimes Diades havien estat un exemple de civisme i de serenor i de demostració de poble enraonat i culte, ens trobem que totes aquestes tensions entre la gent que ha de gestionar la cosa pública a Catalunya, esclaten. O no.

Al menys peten, les juntures xisclen i es produeixen enfrontaments al sí del Govern de la Generalitat per la representació en una Taula de Diàleg que, al menys una part del propi Govern, no reconeix com a efectiva. Estem parlant de Junts per Catalunya. Estem parlant d'aquest partit que ens han pretés vendre com a una sort d'esquerra populista que ja no té res a veure amb la dreta conservadora de Convergència, que és d'on provenen la major part dels seus quadres. Estem parlant d'un partit que no paeix que el seu paper en la política catalana ja no és el de pal de paller del nacionalisme català. Un partit que té un projecte polític que, a ulls de qualsevol, hauria d'estar molt lluny del que representa qualsevol força política d'esquerres. Però aquí ens trobem.

Un govern que acull al seu interior a ultraliberals amb persones de centre esquerra. Que no pot articular cap projecte de país que no sigui declaracions simbòliques, trobades de masses, performances i parafilia. Un Govern que ha demostrat que no va pel mateix camí amb el tema de l'aeroport. Un Govern on hi ha una part que no vol governar. 

Un país on hi ha una societat civil que vol representar a tot el poble i que oblida a la meitat del país. Una societat civil que en algún moment va tenir vocació totalitzadora i que poc a poc queda com una sort de partit a l'ombra dedicat a ficar llenya i pressió. No parlo de la societat civil, parlo de l'ANC, convertida en el pont entre els juntaires i la Cup. I parlo d'una societat civil com a Òmnium que pretèn fer passar per lluites compartides el que és una manera de reescriure una història en la línia d'ERC. Tot legítim, però que no pretenguin fer-nos creure que d'allà surt cap govern.

I mentrestant, l'altra meitat de Catalunya segueix mirant-ho com qui va esperant que alguna vegada el suflé baixi. Que això es passi. Que alguna vegada tornarem a una Catalunya de cançó de Serrat. De dos mons que viuen en armonia sense conèixer com va en l'altra banda. Ara tenim massa soroll. 

Avui hem vist un cas més, potser l'últim de desavinences entre ERC i Junts. Demà la culpa serà d'Espanya o ves a saber. Putos Comuns. 

I així seguim,  Camí de l'èxit.