Amb Pau Riba

Fa uns dies Pau Riba anunciava què tenia un càncer i què miraria d'intentar... i finalment el càncer se l'ha emportat. Però no ha triomfat. Perquè Pau Riba ha estat al peu del canó fins al final, assajant, provant, cantant quasi fins a l'últim moment. Jo sóc molt d'en Pau Riba. Just quan ahir mateix discutiem sobre la meva relació amb Catalunya, amb lo català, amb el prejudici, amb què és Catalunya i ser català, m'enrecordava de còm escoltant a Pau Riba i a Sisa em reconciliava amb una manera de fer i d'expressar cultura o potser només entretenir, amb la què m''identifico. 

Recordo ara fa mil anys, a un carreró de Woodstock, Anglaterra, ja entrada la nit, amb un reproductor de Cd's portàtil fent una mena de rave patillera i cantant i ballant Licors amb la Pepa. Recordo els anys de Telèpolis, quan vaig decobrir a Pau Riba gràcies al Dioptria què hi havia a la Biblioteca i que quasi em vaig quedar en propietat. Recordo escoltar-ho uns dies què vaig tenir febre, també a la nit, Taxista, les simfonies, l'Home Estàtic, La cançò 7a en colors. I descobrir a algú què feia música i cantava música tal i com m'agradava i en català. Recordo haver descobert desprès l'Electròccid Alquimístic Xoc i flipar amb els desbordes elèctrics guitarrístics, flipants. O la hippiada de Jo la Donya i el Gripau. O el viàtge lisèrgic què és el disc de Licors. Recordo de petit tenir en casa un disc d'aquells de la Caixa on sortia la cançó de Crida'm i no entendre res. Recordo un impacte en la meva manera d'entendre la posada en escena veient la seva interpretació de Licors a Canet. És lo que passa quan mames massa, pren xocolata i deixa el licor. Tota la cançó de Licors, aquell viatge, aquella història tan senzilla i tan perversa a la vegada. 

Recordo escoltar Es fa trist esperar o La flor del taronger com a cançons què parlàven directament de coses que m'estaven passant a mi, amb un llenguatge clar, entenidor i una música inabarcable, sense pressa, sense ganes d'acabar d'explicar què et passa quan et passa tot. O la punkarrada inesperada de cançons com Brian a Clown o la Lluna Robada. 

O descobrir cançons de les anomenades tradicionals cantades d'una manera poc ortodoxa en els discs de Pau i Jordi. Era tan bon home en Pere Gallarí. O les dues versions de Taxista, la del noi que busca feina i la del què ara vol volar dins d'una espiral de foc. Totes les cançons et fan viatjar. Com Helena desenganya't, què no hauria de tenir fi mai. Crec que va ser un dels últims concerts què vaig veure abans de la pandèmia, a la Mercè, al port, els 50 anys del Dioptria. Com ho vaig gaudir. 

S'ha mort en Pau Riba però no ens deixa, fins a l'últim moment fent cançonasses com les de l'Orquestra Fireluche. Cal llegir tots els obituaris, tots els resums de la seva vida, fer-li ressó i fer-li l'honor a qui va voler destruïr la cultura catalana. Aquella cultura catalana. Aquesta cultura catalana. 

Guerra sempre a la cultura Catalana. Visca Pau Riba. No intentis mai no ser com ells.