Samarreta de color crema de la selecció espanyola (2)

Finalment la selecció espanyola ha assolit la fita d'arribar a la seva segona final en un Campionat del Món en categoria masculina. Es parla poc de la coletilla 'masculina', ja que la selecció espanyola en categoria femenina ha arribat a finals i ha aconseguit titols que han contribuït, penso, de manera fefaent a que l'acceptació popular del concepte selecció espanyola sigui cada vegada més gran. Samarreta de color crema de la selecció espanyola. Aquest article és la continuació d'un article publicat a Fòrum Grama fa unes setmanes on venia a cridar l'atenció de com aquesta samarreta de color crema de la selecció espanyola ho estava petant. L'article, escrit abans de tota la vorágine de les rondes eliminatòries, queda sobrepassat per com aquest fenòmen de la samarreta de color crema de la selecció espanyola s'ha extès. Passejar pels carrers de Santa Coloma s'ha convertit en un mostrari de gent, de colomencs i colomenques, que porten la samarreta de color crema de la selecció espanyola, amb una heterogeneitat de perfils que espatarra. Si abans la samarreta de la selecció (qualsevol samarreta futbolera) era patrimoni de l'home jove cishetero o bé de l'home mediana edad cishetero sempre caucasià, ara la samarreta la pot portar qualsevol, dona, home, jove, vell, heavy metal, punk, Comuner, migrant, socialista, migpensionista, nen, nena o lo que es vulgui autodeterminar i ben fet que està. Motius? No sé. Puc esgrimir els meus, però m'interessa abundar en els motius que veuen aquells que senten que Catalunya està morint. Llegeixo amb feredor una entrevista a un jove dit Frederic J. Porta que és director de dues revistes i que esgrimeix, de la mà de l'exdirector de TV3 Vicenç Sanchís una sèrie d'idees sobre la identitat, la catalanitat, què fer amb els que parlen castellà o tenen un sentiment espanyol, que podrien ser compartits per bona part de l'independentisme de l'esquera més radical fins que arriba un moment en que ell es declara de dretes i que no veu amb incomoditat Aliança Catalana i considera que Cambó fou un revolucionari independentista, o que la immigració dels anys 50, 60 i 70 fou un complot franquista per espanyolitzar catalunya i que ara els catalans son una minoria. M'imagino la incomoditat profunda que deuen sentir, si és que hi han a Santa Coloma persones que pensin així, en caminar pels nostres carrers i consideren que tota aquesta gent de samarreta de color crema de la selecció espanyola, els sobra. No haurien de ser. Jo no la portaré la samarreta color crema de la selecció espanyola, tot i que veig companyes i fins i tot camarades que porten un remedo fet per una marca comercial especialitzada en vestir-nos de revolucionaris amb la bandera republicana. Però sé que els hi sobro també. Si el món fos el que les xarxes socials diuen, la companya de badalona que posa amb el seu company i camarada meu amb les samarretes, s'haurien d'exiliar. Però Catalunya és una cosa que va més enllà dels jardins dels Ateneus, de les tertúlies, dels premis literaris, dels certàmens. Llegeixo els postulats de Nexe Nacional, un grup d'esquerra independentista i no sé en quin moment això té alguna relació amb l'esquerra. També parlen d'utilitzar una imposició de la identitat. No veig gaire diferència de relat ni de fons amb el jove Frederic J. Porta, ni amb Alhora, ni amb el mejunje intelectual que està preparant el camí per que l'arribada dels 25 diputats d'Aliança Catalana condicionin la vida política del país i delimitin el perímetre de qui és català i qui no és català. A l'altra banda, el desnortamiento de qui tenia un juguet i l'han pispat, una selecció on el líder mediàtic, referent de joc i guinda irrevernt en un context de joc col.lectiu, representa tot lo contrari del que voldria M.Rajoy. Fatxes que no suporten una selecció que no pensen que sigui espanyola. Una Espanya que no se la creuen. Mentrestant, als carrers de Santa Coloma samarretes de color crema de la selecció espanyola, putaespanyisme preadolescent a les xarxes, constatació de que fa 16 anys jo estava donant un cop a la paret quan va fallar la ocasió Robben davant Casillas i ahir vaig treure el partit en el minut 70 perquè m'estava posant nerviós. Penso que sóc la mateixa persona, però no ho sóc, penso que la meva percepció de la selecció ha canviat. Cap jugador madridista, èxits de la femenina, plurinacionalitat, Lamine Yamal, Nico Williams, alguna cosa que no rezuma caspa (tot i que la caspa persisteix), m'han fet canviar. Veig les fotos que penja l'Enrique Serrano i que gentilment em cedeix, la gent jove. Vegi les barres per vendre birra que em sobren. Veig els memes de gent que parla de com el feixisme es cola amb la selecció espanyola i la seva imatge amable. Veig que alguna cosa avança i canvia, mentre que uns quants s'entesten en que el seu relat no mori com creuen que mor Catalunya o com els que creuen que mor una Espanya de casta, furia y cojones y blancos recios y varoniles que ja no existeix i que esperem que no retorni. Veurem que passa diumenge. 

📷 Enrique Serrano