Catalunya misteriosa

Existeix una Catalunya misteriosa, una Catalunya imaginada que es voldria real i tangible i que es topa de sobte amb una realitat que li fa nosa, li fa por, o que li serveix per refermar-se en el somni d'una Catalunya misteriosa, on el misteri és la seva raó de ser, d'explicar-se, de trobar un camí cap a on avançar. La mateixa presència d'una Catalunya que no comparteix el misteri, reforça el misteri i així s'aplega la gent i s'uneix i es crea una comunitat que comparteix la revelació d'una veritat. La veritat és que som un nosaltres que som odiats, que ens volen capcots, que ens volen espanyolitzats, que ens hem de preservar. Catalans que no ho són, catalans que es defensen d'altres catalans que no ho són, catalans que fan de Catalunya un misteri pels que no hi viuen. Catalunya que es veu reflexada en uns mitjans de comunicació públics on tot és com hauria de ser, com el misteri anuncia, una comunitat homogènia que comparteix uns valors, uns esquemes mentals, uns odis i uns amors, on tothom és com ha de ser i es tenen identificats perfectament quins són aquells que amenacen la unanimitat virtual. L'últim o penúltim esglaó d'aquest interminable ascens cap a la comunió és la polèmica sobre una representació teatral a l'Ajuntament de Barcelona on un grup de teatre fa una sàtira que es converteix en un crit sobre la dificultat de fer tràmits sense saber català. El crit final que diu que què és més important, si parlar català o la seva salut, és especialment dolorós. Parlar català, poder viure en català, ha estat un dret conquerit per la gent migrant a Catalunya des dels temps en que ens creiem això de la Catalunya, un sol poble, just quan celebrem el centenari del Paco Candel. Saber català, parlar català, entendre el català, escriure i llegir en català, escoltar català amb normalitat, era un dret per a molts de nosaltres. Ho és encara. Enteniem que ser català era moltes coses, i que ser català sense saber català, no tenia sentit. Això, poc o molt, no assumien tots els partits polítics que es deien catalanistes i era un consens en que s'insistia i es treballava poc. Així, dues comunitats anaven creixent i vivint vides paral·leles, una catalanoparlant i una castellanoparlant amb coneixements de català. Però les coses han canviat i les migracions ja no aspiren a tenir el català com a eina, hi ha migracions que veuen el català com una nosa. Més encara, com una manera de posicionar-se políticament perquè el català ha estat una eina processista i penso que encara és l'eina més poderosa per continuar aglutinant a gent entorn al misteri de la Catalunya que es somia. Però això es profundament incomprès per una nova generació de catalans que no entenen quines coses passen en aquest país. No les entenen no perquè siguin idiotes, o vulguin exterminar el català, sino que les seves preocupacions són unes altres. Sobreviure, principalment. El número teatral ha servit per desfermar una onada d'indignació a xarxes i un nou clam contra l'intent de l'esquerra 'progre' socialista i comú d'acabar amb la Catalunya del misteri. Novament un cant i un crit per la Catalunya que es diu que mor, sense assumir que hi ha una Catalunya que neix. No diré que el número teatral no m'ha resultat una mica estrambòtic, però penso que s'hauria d'entendre que això significa alguna cosa, respecte a quina percepció es té de la llengua, de la cultura de la nació. Però el misteri és una altra cosa.