Saber estar al nostre lloc

La imatge correspon a la mani d'ahir convocada per l'ANC a Barcelona on es volia recolzar la idea d'un govern Independentista. És a dir, un govern com el que tenim ara, d'Esquerra Republicana de Catalunya amb Junts per Catalunya amb el suport extern o fins i tot amb presència de la CUP. Un govern com el que tenim ara. I ja sabem el que tenim ara. Un Govern de la cosa al·legòrica, un govern pendent de mantenir viva la flama de l'esperança en un desig i posin aquí la lletra de la cançó de patxanga que vulguin o el poema destriat d'alguna luminària de referència que més els hi agradi. Amb algún refrany nostrat per què no tot sigui tan culte. Un govern per aquesta meitat de catalans i catalanes que són els que importen, els que hi tenen dret a pensar en el futur del país, un govern de valents, de catalans i catalanes, de patriotes, de pit i collons, d'APM, de Polònia, de Puta Espanya i de gent molt maca que, tot i tenir orgullosament els seus ancestres de fora de Catalunya han abraçat la idea de què puta Espanya i que lo millor que pot passar és que siguem independents i ara sí, ser acceptats de ple dret com a catalans i catalanes de debò, mentre que pensis com s'ha de pensar. 

Dissabte passat vam tenir Consell Nacional de Catalunya En Comú i va sortir la proposta de govern següent: ERC i nosaltres, Comuns, amb el suport extern del PSC. És aquesta la panacea revolucionària per excel·lència? Naturalment, no ho és. Però no veig d'altres combinacions revolucionàries a l'abast. Cap. Un govern ERC, Comuns i Cup (ningú vol a la CUP al govern, però sols nosaltres som culpables d'expressar el que elles mateixes deixen clar habitualment), hauria de comptar amb el suport de Junts, perquè la CUP condiciona el govern a això. I a nosaltres no ens veuran en aquest trànsit. Sin en cambio, la fòrmula que nosaltres proposem seria una manera de trencar la política de blocs. Una política on no hagis de claudicar a una forma de pensar, de concebre el país, de consumir cultura, de tenir un relat, per ser considerat català o catalana de primer ordre. 

Aquesta imatge. La dreta populista deixant clar quin és el seu projecte. O adhesió o eliminació de l'esfera política de decisió. I el que condiciona. La proposta feta pels Comuns ha estat molt contestada. El PSC en el seu afany per ser el partit més conservador de la història de la política catalana, l'ha descartat o no sabem, perquè els hi suposaria moure's cap a algún lloc d'alguna manera en algún sentit. I no. I després tenim el cas d'ERC.

Acabo de llegir en un tweet què voler imposar un govern amb 8 diputades és no saber estar al nostre lloc. Fer una proposta de Govern amb ells és no estar al nostre lloc. El nostre lloc és acceptar que ens situem en el seu bloc, comulgar amb una força de la dreta populista com Junts, i convertir-nos en la comparsa del grup, en els assimilats a un model de país que no compartim. Creiem què ara és el moment de fer política des de l'esquerra. Mínimament des de l'esquerra. I trencar amb el govern que no governa, amb un govern que sempre faria més coses o al menys alguna cosa, si estiguèssim en un altre pla. I també per moure al PSC del seu lloc de confort, de la seva percepció de partit que garantitza un ordre de les coses amb el que tothom viu regular i gràcies. 

Un govern per intentar, al menys, intengar fer polítiques socials. Un govern per agafar responsabilitats i tacar-nos, com fem en el govern de l'Estat, i assenyalar des d'allà que calen polítiques valentes, i arribar fins a on les nostres forces ens permetin. 

Fer una proposta no és imposar res a ningú. És proposar. I a ERC li toca decidir.