lunes, 20 de enero de 2025

La xarnegada no calla


El discurs d'Eduard Sola a la gala dels Premis Gaudí ha estat aplaudit per la seva emotiva contundència contra la xenofòbia i com, reivindicant els orígens, es pot enriquir la cultura catalana. Doncs bé, acostumats durant molts anys a que la Gala dels Gaudí fos l'aparador d'un cert ideari i d'una certa manera d'entendre la catalanitat, quan es va convertir la Isona Pasola en un altre referent del que es venia en els anys del Procés com a ideari comme il faut, aquest discurs de l'Eduard Sola ha fet aixecar-se dels seients a aquells que veuen en la reivindicació del xarneguisme com el subterfugi de l'espanyolisme. I fins aqui podeiem arribar. Que en un dels púlpits sagrats de la cultura catalana algú digui que és orgullosament xarnego, que a més, la pel·lícula més premiada hagi estat El 47, una història ubicada al Torre Baró de finals dels 70 amb protagonisme de la immigració reivindicant els seus drets a una vida digna, potser ha estat massa per tots aquells que, inclús reivindicant que els seus avis també havien nascut fora, no suporten que hi hagi un altre discurs que el que identifica Catalunya amb una única manera de ser i de pensar. Des de l'esquerra independentista fins a la dreta independentista, la mera menció al xarneguisme és rebuda com un sacrilegi. No es pot acceptar que els teus avantpassats, els teus avis, els teus pares, hagin vingut de fora i que no hagis desenvolupat un odi cap a Espanya com a mínim, que reneguis dels costums o identitat dels teus orígens, que mantinguis un vincle sentimental amb alguna cosa que tingui a veure amb Espanya o els espanyols, i que tot això t'hagi fet no seguidor d'un nacionalisme pel qual ser català és una cosa i no una altra. El xarneguisme, la reivindicació d'uns orígens i d'una història de vida i reconèixer que aquestes històries no són les mateixes que les d'un altre segment de la població que té unes altres i que no són ni millors ni pitjors, sinó diferents i que de totes juntes s'ha de treure una identitat diferent i sempre canviant amb les noves generacions de catalans que arriben d'arreu, no s'entén. El que es preten, el que es ven, són figures que ens parlen de que ells, com tothom, també tenen avis i pares de fora, però que ho han superat i que ja són bons catalans. Bona nit i Puta Espanya. No ploris més i deixa de parlar del abuelito de Jaén. Mi abuelito de Jaén, l'Antonio, que es va calçar una guerra civil, un camp d'internament i una mili en Ceuta, no és digne de ser reivindicat. Les meves àvies, les meves tietes, cosines, cosins, els meus amics a Jaén no els he d'incorporar a la meva vida, als meus records, a la meva ideologia. El fet de ser fill de pares andalusos, de Jaén, no significa res, una vegada que som aquí, totes partim de les meteixes posicions. M'ha de fer vergonya el cognom Molina i el congnom Juanes. Pitjor si em digués Rodríguez o em digués Márquez o Santos o Estébanez. He de fer-me passar per un bon jan de Vic perquè no em mirin com quelcom exòtic, graciós, d'extrarradi. Únicament he de parlar de coses d'extrarradi, de rumbeteo, de la Seat, com els Estopa per estar ben encasellat en l'estereotip. No puc escriure una peli com Casa en Flames, que precissament no va de res del que s'espera que escrigui una persona orgullosament xarnega. Així, tenim als comunicadors de torn, amb finestra oberta a perpetuitat en els mitjans públics catalans, cagant-se no sols en el xarneguisme, sinó sobretot en els Comuns, principals inoculadors del virus. Però, aqui seguim, i aquesta Catalunya que no surt massa en els mitjans públics ni en els privats de gran tirada, està, fent Catalunya cada dia una mica més acolorida i plural. Els indigna que els hi recordem que hi ha lluita de classes i que hi ha identitats que marquen i que hi han accents que no molen. Tot no és una eina de l'espanyolisme ranci i feixista, fins i tot hi ha gent a Espanya que pot ser d'esquerres, de vegades més d'esquerres que aquests que neguen la pluralitat cultural del seu país per por a que els hi diguin... la fe del converso. Llegir els comentaris d'aquest tipus de gent a les xarxes socials és delirant. No creure que això és també el caldo de cultivo a una resposta reaccionària per part d'aquest independentisme frustrat i què aquestes constants mostres de despreci cap a l'altre no deriven en l'extrema aversió d'una part de la població cap a 'la catalanitat', és infantil. Però potser per això interessa. No interessa la unitat, no interessa allò de Un sol Poble, interessa que el Poble siguin uns i no uns altres. Però aquí estem. La xarnegada que no calla. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario