jueves, 17 de marzo de 2016

Revolució o sopa per a tots

Fa un parell de dies va tenir lloc un acte de l'ANC Gramenet a Santa Coloma dedicat a explicar què es el Procés Constituent que s'ha endegat a Catalunya en els darrers... no ho sé ben bé des de quan portem de procés i quant d'aquest temps és de procés constituent. Sigui com sigui, com a novetat, faré el text en català i que sigui allò que Deu vulgui i tingui en la seva consideració. Ho faré tan bé com pugui i prego que siguin indulgents donat que jo, ai, m'expresso millor en la llengua dels estrangers.
L'acte va omplir la sala d'actes del Museu Torre Balldovina i no era per a menys. Allà es trobaven per donar explicacions Lluís Rabell de Catalunya Sí que es Pot, Marta Rovira de Junts pel Sí i Gabriela Serra de la Cup. Tots tres son diputats al Parlament de Catalunya. Fins aquí la part informativa i ara vindrà la opinió.
No penso fer un resum de res, perquè ja hi han suficients mitjans de prestigi a Santa Coloma com per intentar un esforç innecessari. Simplement diré el que em sembla del que vaig escoltar, del que em va faltar i del que hom espera d'un acte com aquest.
Crec que, estant allunyat de la posició que considera la Independència de Catalunya com la fi dels nostres mals o al menys com el principi de la solució o al menys com un pas per aconseguir una societat més justa, l'assumpte del Procés Constituent, com el del Dret a Decidir m'interessa perquè es una ocasió per dir el que es pensa, fotre cullerada i posar en contradicció. Res més. I clar, estic molt amb el company Rabell. El Procés està bé iniciar-ho, però no sabem com acabarà. I potser no acaba en independència si som capaços d'incloure més gent que la únicament indepe. És somiar truites, però son les nostres truites.
Va, anem per feina. Sopa per a tots. Gabriela Serra encandila al públic i parla de la situació que es va crear amb la Transició com a 'sopa per a tots'. És una dels nostres, o al menys una dels que hi assisteixen en aquest acte. Gent de Cup, gent d'Esquerra. Quan parla la Gabriela tothom espera la frase punyent, la interpelació al públic, el missatge directe. Quan parla la Marta Rovira, s'espera un missatge més atemperat, més mesurat, però ella intenta encendre una mica el públic i acaba dient una cosa que em fa pensar. Per dir-ho d'alguna manera. Ara entraré. Quan parla Lluís Rabell, com que no és del gust de la concurrència en no estar del tot en la línia, la gent espera què dirà per saltar-hi a sobre. Això ocurreix en el torn de rèpliques, quan Rabell, que veu que amb un discurs més o menys benevolent no aconsegueix les simpaties del públic, tira pel dret i la lia. Allò que pensem que és el procés, potser no acabarà com us imagineu. I cita a Goethe, per dir que de la teoria a la realitat hi ha un món de diferències. I diu que ara es viu en llibertat i la gent remuga i diu que si algú ha viscut en la clandestinitat no pot negar que la situació és ben diferent i la gent remuga.
Tornem a la Marta Rovira i també a la Gabriela Serra. En parlar d'un Procés constituent, la diputada de la Cup diu que les Constitucions es fan sempre en moments de conflicte, de guerra, de revolució. La Marta Rovira diu que estem vivint una Revolució. Potser és un terme massa sobat i dir Revolució ja no es dir... però em fa nosa escoltar-ho. Una Revolució. Una guerra. Un conflicte.
A mi, que no he viscut mai una Revolució, em sembla que una Revolució no la veurem per la televisió, com deia el Gil Scott-Heron. Una Revolució, penso, no és una manifestació cada any, escortada pels Mossos d'Esquadra, amb els mitjans públics al teu costat, televisant-la. Potser són altres temps i jo estic desfasat. No veig una guerra, no veig un conflicte armat. Veig al president de la Generalitat reunint-se amb el secretari general del PSOE que ha pactat amb Ciudadanos. No veig un moviment revolucionari que trenqui amb els valors i el sistema i... no ho veig. Això no és cap Revolució.
Pot haver un trencament, d'una societat que vol governar-se d'una altra manera. Pot haver un procés de readaptació de les condicions de convivència de Catalunya amb la resta de l'Estat, que pot desembocar amb la creació d'un Estat nou, però pot ser que tot quedi en una mena de Confederació sense que es digui. No sé com acabarà. Ni qui ho farà.
Veig una intenció de fer passar el procés com una cosa progressista, quan a la taula faltava la visió conservadora de la pel·lícula. Esquerra Republicana de Catalunya, la Cup i Catalunya Sí que es Pot. Falta CDC i que totes aquestes boniques paraules de justícia social, de nova societat més lliure, més democràtica, econòmicament més igualitària... però com casa això amb el neoliberalisme de CDC? podrien haver estat i haver-ho contrastat.
Però em sembla bona la idea del procés constituent i cal participar. Si volem aquest nou estat, la República Catalana lliurement federada amb la resta dels pobles de la península, ho haurem de dir i de fer. Si no, d'altres ho faran.
Al torn de preguntes, la primera és d'un home que acaba de sortir de la presó i viu en un caixer de la plaça de la Vila. La gent l'escolta però amb certa molèstia. No és això del que veniem a parlar. L'home diu que Catalunya no li està donant res. Que ve de Madrid i que aquí a Catalunya no li donem res de diferent que en altres llocs.
Ens omplim el pit de bons sentiments i teories meravelloses però ens fa mal sentir un problema que considerem irresoluble. Era bona la cita de Goethe, la teoria eixuta i la vida amb els seus brots verds.
Baixem la pilota a terra i obrim a les bandes.

2 comentarios:

  1. Tolya, la política es mu aburrida... Donde esté el arte.

    ResponderEliminar