martes, 21 de febrero de 2023

Negrers. La Catalunya esclavista


El mite, els pares fundadors, la èpica del progrès, el riu Llobregat neix i al llarg del seu curs es van anar fent instal·lacions per donar energia elèctrica i com que som tan espavil·lats vam ser capaços de desenvolupar una indústria, els cognoms famosos, els indians i les seves cases i palaus que eren si més no curiosos i una mica excèntrics i ens criden l'atenció davant la sobrietat i seriositat de la construcció catalana, els catalans de les pedres en fan pans. O dels negres. Aquest documental emès per la TV3 i produït per Abacus, ha desencadenat una polèmica important sobre la nostra història i ho ha fet amb tota la raó del món. Perquè el documental, contrariament a la visió idíl·lica que la mateixa cadena ha mostrat del nostre passat i sobretot del paper dels propis catalans i catalanes en el nostre passat, sobretot si aquest ha estat una mica tèrbol, el documental dic, és dur i concret. La participació de catalans en el negoci de l'esclavisme al segle XIX. I com aquesta participació va originar fortunes ingents que desprès van portar com a conseqüència la possibilitat de saltar d'un estadi a l'altre del capitalisme sense girar la vista enrera. El documental posa el dit a la nafra, dona cognoms, noms, visita els llocs i presenta testimonis. Inclús la ficció que podria xisclar en un documental seriós com aquest, serveix per posar verosimilitud al que hem vist en pel·lícules i sèries amb protagonistes estrangers, anglesos, nord americans, holandesos, belgues... però naturalment, no catalans. Ha estat especialment tendre llegir com davant la evidència, s'ha intentat escapolir aquesta catalanitat dels esclavistes argumentant que ho feien com a espanyols, és a dir, un és català quan fa coses bones i boniques, però perd la catalanitat quan no ens interessa. El mite, la història, els pares fundadors, la burguesia més emprendedora de l'Estat, el motor de la economia, els europeus d'Espanya, i la cara de Welelo intentant no cagar-se en Deu a cada instant i davant cada afirmació. I per acabar, per rematar la feina, per donar-li el punt de sarcasme a una història dolça i bonica... què millor que l'havanera, que aquesta bonica tonada d'El meu avi què, just desprès d'haver escoltat tot el que hem escoltat, ens sap a sang. Visca Catalunya, visca El Català. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario